Arxius

23 carreró des convent

Gabriel Mayans aconseguia el premi Bartomeu Oliver en la Nit de la Cultura 2003, organitzada per l’Obra Cultural Balear i celebrada a l’Auditori d’Alcúdia, en la Gala dels XVII Premis 31 de Desembre. Aquesta distinció era la reconeixença -i ben merescuda- al seu camí ja fet. Gabriel Mayans fa molts anys que alimenta la quimera del cinema amb el format de súper vuit. Passant a l’àmbit de la temàtica del seu cinema, que ens ha mostrat al llarg de tants anys, hem de coincidir en destacar el seu valor per la difusió dels costums de l’illa, d’oficis molt diversos, alguns ja desapareguts, i de les feines del camp. Festes i tradicions, indrets paisatgístics amagats i canviats amb el pas del temps, postals de muntanya amb la toponímia pròpia de la serra, cases de neu i sitges amb carboners. Tota una llarga trencafila de pel·lícules documentals i instructives, amb una altra colla de postes en escena de rondalles o novel·les projectades a la pantalla, amb el corresponent argument, actors, banda sonora, efectes especials, doblatge de veus, que la suma de tot, fan de la filmografia de Gabriel Mayans, un vertader producte de qualitat i quasi d’un autèntic artesà. S’ha d’afegir finalment, l’ús des de sempre, del català a totes les seves produccions, que han aidat i contribuït a l’incansable procés de normalització lingüística. Per tot aquest bagatge, l’Obra Cultural Balear, li lliurà, aquell 20 de desembre de 2003, tan prestigiós i ben guanyat guardó. 

Hem de ressenyar la creació de la seva pròpia productora, Onso Films, i molt especialment la seva formació, totalment autodidacta. Des del 1975 fins ara mateix, ha realitzat més de 80 treballs, que a més dels reportatges i documentals ja esmentats, també hi podem trobar un bon ramell de pel·lícules, fruit d’adaptacions literàries, com la que ens ocupa avui, i d’entre les quals podríem esmentar: El llaüt de vela negra (del 2001, que ja es pot considerar un petit llargmetratge, amb 54 minuts i sobre un text de Pere Morey); Arròs bomba (1997, d’una novel·la de Jaume Vidal, amb una durada de 50 minuts; Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (2007, de 55 minuts, que sorgeix de la novel·la del mateix títol de Blai Bonet, i juntament amb la que projectam avui, Sara i Jeremies (2009, que arriba als 75 minuts) són les quatre de més llarg metratge. Després hauríem de parlar d’altres pel·lícules de durada que gira entorn a la mitja hora, com per exemple: Es brau (1981, d’una novel·la de Miquel Rosselló), Una història feresta (1994, també d’una novel·la de Jacint Verdaguer), Els anys difícils (2005, de Baltasar Porcel), com la que està muntant ara mateix, i que sorgeix d’una altra novel·la del mateix Porcel, amb el títol Les primaveres i les tardors. 

N’hi ha d’altres que no esmentarem per no allargar de demés. Però m’agradaria fer un punt i a part per parlar d’algunes adaptacions sobre les Rondalles Mallorquines de Mn. Alcover, ja que si bé les havíem contat de viva veu als nostres fills, escoltat per la ràdio, o en alguns enregistraments amb cassets o cd’s, fou una primícia el que va iniciar Gabriel Mayans amb les seves filmacions de les rondalles més conegudes. Comença al 1977 amb Es llum de la terra, En Salom i es batle (al 1979); del 84 S’escolà de Sineu; del 87 L’abat de la Reial; de 1995 Bruixes, bruixots i fullets; i de 1996 En Gostí lladre. Dins un altre apartat que ell anomena Fantasia hem de citar les dedicades als poetes mallorquins. Així ens trobam amb La Serra (1989) de Joan Alcover, o la de l’any passat, Imatges per les paraules, que inclou dos poemes més, un del mateix Alcover, i l’altre, de Costa i Llobera. Hem comentat al principi els seus documentals de diversa temàtica, però just ara he recordat (segurament, perquè hi vaig col·laborar amb els guions i posant-hi la veu) una sèrie de pel·lícules que ens mostraven el món apassionant i bell de l’excursionisme de muntanya. D’entre elles: Camina, caminaràs… I una altra, posterior, que duia per títol: I més envant et faràs…   

Per tot, per l’adaptació de la novel·la -fent-ne el guió-, per la filmació, l’edició i la direcció, pel vestuari i la localització d’escenaris, per plasmar totes les escenes amb un tempo idoni a la trama, la tria dels actors i la immensa dificultat (quan avui la tècnica ha avançat tant) que és continuar filmant en super vuit, com un signe de resistència i d’amor a l’artesania del cinema, per tot, per tot això, Gabriel Mayans, és, sens dubte, un enamorat del setè art i ens ho demostra amb la seva fecunda filmografia i amb els productes de qualitat que han anat sorgint de la seva productora Onso Films. Parlar de cinema a Campos, és parlar, forçosament, de Gabriel Mayans.

Joan Pomar Mir

_________________________ 

23 carreró des convent

divendres 3 d’agost de 22 a 01h