Arxius

antoni mas

memòria d’altre temps

A començaments dels 70 vaig conèixer, a Palma, l’obra de tres pintors hiperrealistes. Els tres eren mallorquins, els tres eren amics i la tenien –aquesta obra- emmagatzemada en un pis de la plaça de Santa Eulàlia. Els tres havien acabat els seus estudis al col·legi Lluís Vives –d’aquí que fossin amics entre si- i els tres, llavors, pintaven la realitat exagerant precisament el seu caràcter real, fins a convertir-la en una imatge tenyida d’irrealitat. Nomien Toni Socías, Pere Joan i Mendi. És a dir Antonio Socías Albadalejo, Pere Joan i Menéndez Rojas. Fa més de trenta anys de tot això, però les coses canviaren poc temps després. Socías va continuar en l’hiperrealisme fins que es va endinsar en la fotografia com a tècnica artística, un camp en el qual és dels més originals. Pere Joan va derivar amb èxit cap al còmic filosòfic i un fi sentit literari. I Mendi s’italianitzà fins aconseguir que recordem els seus estanys, ocells i estàtues com un jardí particular de la felicitat. Els tres, en definitiva, varen abandonar molt aviat l’hiperrealisme. Però ells tres, repetesc, fa més de trenta anys, varen ser els primers pintors hiperrealistes que vaig conèixer personalment. Teníem tots la mateixa edat, i els seus quadres recolzats a les parets d’aquell pis de Santa Eulàlia són un dels meus records d’una ciutat que ja no existeix.

En aquella mateixa època, a Campos, un jove Toni Mas s’endinsava pels camins del realisme més precís per acabar construint una poètica de la realitat irreal. Escrit a Campos, jo havia llegit per aquells anys Cinc minuts amb tu, de Damià Huguet, un d’aquests llibres que no podré oblidar mai. I també –procedent de Campos- havia travat amistat amb el poeta Joan Perelló, un dels habituals del bar Bruselas i un home bo que segueix essent-ho. Record que quan vaig veure les primeres pintures d’Antoni Mas, no sé per què, vaig pensar en Huguet i Perelló. I vaig pensar, també, en Pavese. Potser perquè el paisatge de Campos –un dels paisatges de Mallorca que més m’agrada- té cert esperit toscà. Potser perquè alguna cosa de les poètiques d’Huguet i Perelló ha quedat atrapada en aquests quadres. Record bicicletes i sales buides i cases abandonades. Record dones seminues i fruites. Record armaris tancats i mobles coberts per teles. I un atmosfera amb una olor molt precisa. Això record ara de la primera impressió que vaig tenir de la pintura d’Antoni Mas, el darrer pintor hiperrealista d’una Mallorca que tampoc ja no existeix.

Trenta i tants. Ho repetesc perquè és una dada a associar a la pintura de Mas. Trenta i tants anus després el Casal Solleric ofereix una antològica del pintor de Campos. Ha passat el temps en què semblava que només l’avantguarda podia ser artística. Ha passat el temps, simplement, i Antoni Mas s’ha mantingut en aquest món que tan bé coneix perquè és el seu, sense impostures ni modes. El darrer pintor hiperrealista d’una realitat que només habita en la memòria, em tem. I per això ara més necessària que mai. Una realitat i un temps que no són urbans –la qual cosa en ple segle XXI enclou una paradoxa misteriosa-, un temps i una realitat de poble i camp.

En aquesta exposició veim una pista de tennis buida com a la Ferrara de Bassani, i aquesta pista de tennis buida som nosaltres ara. El que fou en espera del que ha de ser. Veim Levi’s damunt cadires i comodins de tota la vida, com la irrupció d’aquells 70, en què creguérem que podíem ser lliures. Veim figures llegint amb la fe del que viatja i es forma a través de les pàgines d’altres. Veim dones abraçades com no sabem abraçar el homes. Veim fruiteres que hem oblidat i ens parlen del que érem. Veim un nu a un interior com el primer nu que varem poder contemplar. Veim els plecs dels llençols que cobreixen el passat, els mobles enfundats, el rastre dels que se’n varen anar fa un moment o fa ja massa temps.

Però abans m’he referit a l’atmosfera i a una olor molt precisa. Potser la paraula olor no sigui l’adequada. Potser millor aroma, perfum, fins i tot. Perquè el perfum que més identifica una illa és l’olor de la humitat. I aquesta olor és als interiors abandonats d’Antoni Mas. Com hi són la solitud de l’artista en un mitjà aliè a l’art i una profunda malenconia que és la que empeny a pintar la realitat que fou, amb més intensitat que la realitat que és. Per això hi ha que veure també aquesta pintura com el testimoni d’un passat. I quan dic passat em referesc a una sensibilitat determinada que arranca al genius loci, sigui quin sigui aquest, i es perfila en el desig i en el temps perdut per llavors girar-se i mirar cap a un altre costat. Per exemple –en aquests darrers anys- cap a la transparència del vidre, que és el no-res i alhora el tot. Per exemple cap a la mar com la darrera frontera. Per exemple una badia on surt el fantasma de Gelabert. Però sense deixar de costat l’origen. Aquestes teles pintades que es mouen. Aquests maons de terra. La textura i el tornejat de les fustes. La textura, les esquerdes, el paper, els colors d’aquestes parets que són el nostre paisatge més íntim…

Hi ha un quadre dels primers d’Antoni Mas que és una Guzzi 65, vermella, que podria ser la Guzzi que jo tenia en aquesta edat en què vaig conèixer els tres pintors hiperrealistes que varen deixar de ser-ho, per després descobrir la pintura d’Antoni Mas en un magatzem de l’antiga Galeria Pelaires. Aquesta Guzzi, ara, sembla una màquina futurista –del futurisme de Marinetti, vull dir- i es considera una peça de col·leccionista. Jo la vaig comprar per 500 pessetes en un garatge proper a la plaça del Patins. No és una mala metàfora de com ha canviat Mallorca. Llavors era normal escoltar l’aguda explosió característica d’aquestes motocicletes tant per Palma com, sobretot, per fora vila. Ara són peces de col·leccionista. Com la Mallorca que figura a la major parts dels quadres d’Antoni Mas, encara no tocada per la impostura. Però aquesta és una altra història.

José Carlos Llop

Palma de Mallorca, 2 d’octubre de 2006

Antoni Mas a la Sala Parés

_________________________

03 casal can pere ignasi | planta 0

divendres 3 d’agost de 18 a 00h
del 3 al 31 d’agost