Arxius

jaume canet

Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l’alba de l’eternitat.
William Blake

El vertader misteri del món és el visible, no l’invisible.
Oscar Wilde

Jaume Canet (Felanitx 1966) és, possiblement, un paradigma de la creativitat. Autodidàctic com pocs, aquest artista mallorquí ha sabut conjugar diversitat d’influències  sense caure en la pedanteria  o la complaença. El seu art  fèrric beu tant de fonts tel·lúriques mil·lenàries com del món mediterrani que l’envolta. Parlem de paisatges, olors i sabors, de la llum i el Sol, de mites i de pobles així com d’una particular i agosarada visió de les creences religioses.

Aquest artista, com si d’un alquimista de les formes de la natura es tractés, arriba a nosaltres de la mà d’un univers creatiu que ben segur a ningú deixa indiferent. Les seves mans transformen un material rígid, immòbil i tenaç en formes orgàniques que respiren vida pròpia.  No en va, ens ha donat sirenes rovellades, taules devoradores, bodegons impossibles, cristos omnipresents, peixos fora l’aigua, bestiaris poètics i, ara, flors que mai es marciran. A la fi, virtut demiúrgica, la màxima gosadia de tot artista.

Però això no és tot. Aquest eclèctic provocador també ens ha ofert una visió molt personal del disseny domèstic. Amb un alè irracional i a estones agressiu ha dissenyat estris i mobiliaris esfereïdors, despertant l’espant i el somriure de l’espectador. Làmpades i canelobres, cadires i tamborets, baranes i fruiteres s’integren en una sort d’entorns arquitectònics tot fent cabrioles entre funcionalitat i estètica contemplativa.  D’una o altra manera, sembla que tothom pot interpretar,  sentir i,  per què no, utilitzar les seves peces. Accessibilitat, i no només finalitat comercial,  és una de les altres virtuts d’aquest creador que domina amb insultant solvència el joc entre escultura i objecte quotidià..

Ara bé, no tot és hedonisme en l’obra de Jaume Canet. Cauríem en un parany si només destaquem el to vital, lúdic i sovint frívol de la seva creació, i no parlem de la cadència de sentiments i emocions que aquesta en desprèn.  La ironia amara la peça, però la melangia i la tendresa són el pòsit final. Cosa que es fa encara més palesa en les seves darreres creacions, on una mà més serena i madura governa formes sortides del ferro i emmarcades sols per l’aire que les envolta, sense perdre, per això, aquella innocència i frescor de l’artista primerenc.

Contemplar l’obra de Jaume Canet representa, doncs, revelar una personal visió del món. Cal, potser a la fi, desxifrar aquesta gramàtica del ferro, cercar sota la superfície i trobar el sentit. Qui ho faci, però,  ho farà al seu propi risc. Com deia Oscar Wilde és a l’espectador , i no a la vida, a qui reflecteix realment l’art.

Esteve del Campo

_________________________

31 sa canova

divendres 3 d’agost de 18 a 01h

del 3 al 15 d’agost
de dimarts a dissabte de 13 a 15.45h i de 20 a 22.45h
diumenges de 13 a 15.45h