Arxius

josé nieto

take me home

Hi ha molts i molt diferents tipus de llar. La llar que abandonem o que ens va abandonar i a la que potser desitgem tornar. L’aspirant a la que anhelem arribar algun dia. La que ja mai podrà tornar a ser possible. La llar com a estat mental, abstracte, en la qual és possible refugiar els nostres pensaments per alienar-nos d’aquesta, no sempre dolça, realitat. Aquella que, encara que real, està tan adornada d’autocomplaença que fins i tot sembla una altra diferent. Molts i molt diferents tipus de llar que comparteixen alguna cosa. Ens aporten allò que no sempre tenim en el nostre dia a dia, potser és seguretat, potser tranquil·litat o simplement un món lliure de prejudicis en el qual sentir-nos nosaltres mateixos. La LLAR, sigui la que sigui, bé mereix les majúscules. En la qual ens refugiem i per la qual àdhuc somriem malgrat aquesta solitud inevitable que ens acompanya. La que ens ajuda a aprofundir dins la foscor dels nostres dies per acabar sentenciant que no és tan negre tot el que ens envolta. On podem desprendre’ns del superflu i ens podem centrar en el que és veritablement important. Nosaltres. En la qual res importa i tot és important. La que al final ens farà comprendre que, malgrat haver-nos obstinat inútilment a deixar enrere el nin que vam ser, després de tants anys i tant recorregut només aspirem a sentir-nos igual que llavors. Que la maduresa consisteixi que després d’haver comprès tot el que havíem de comprendre tornem al que és bàsic, al nostre origen, on vam ser i serem feliços. La LLAR. I que el camí hagi valgut la pena. 

_________________________

José Nieto (Palma, 1979) afronta aquest viatge de tornada i autoconfrontació donant-li forma a les múltiples llars inspirat en els quadres d’Edward Hopper i els sentiments que aquests desperten en l’observador. Quan un s’enfronta als quadres de Hopper no només veu la imatge, o els personatges representats en ella, sinó que és capaç de sentir tots els sentiments que flueixen de l’escena representada. L’estatunidenc va capturar la solitud, incertesa, desesperança o introspecció dels seus protagonistes com ningú, i a aquesta idea s’enfronta el nostre artista. Vol capturar-nos i obligar-nos a mirar cap a nosaltres mateixos i que ens preguntem on està la nostra veritable llar i, sobretot, si desitjaríem tornar a ella. La seva primera exposició, Reflejo (2006), era una invitació al joc i il·lusions. La segona, Desconocidos(2007) un voler descobrir la veritable personalitat d’aquell que s’atreveix davant el seu objectiu. La tercera, La Petite Mort (2010) tractava d’embolicar una falsa primera impressió de senzillesa no exempta de malenconia per acabar destapant els nostres més baixos instints. En aquesta ocasió l’artista es deixa embolicar pels múltiples sentiments de Hopper i de les seves veus apagades com enmig del no-res per a arribar a crear una imatge especular de la nostra pròpia transició pel món fins a donar amb la nostra veritable llar, tal com sigui concebuda. 

Lia Garau

web josé nieto

_________________________

20 sa vicaria | planta 2 | terrat

divendres 3 d’agosto de 18 a 00h