Arxius

patrícia riveras

M’abandono al ball de les mans, al gest energètic directe i nerviós dels dits vers el fang: modelo com visc. La meva escultura és el meu caràcter; tot és passió i  vida. Tot es fon; tot ho fonc. Els dimonis i els àngels, tot.

Fujo de la perfecció, de L’estàtua, del canon…

M’impressiona més el no finalitzat on es percep l’esforç de la figura per obrir-se a través de la matèria, matèria embrionària que anuncia a un nou ésser. Hi ha emoció palpitant; és com l’instant d’un enllumenament. També queda la incertesa i el misteri; l’amor al desconegut.

Patrícia Riveras

web de patrícia riveras

_________________________

L’escultura, històricament, no sembla cosa de dones.  És cert que hi ha una Käte Kollwitz, una Chana Orloff, una Louise Nevelson, una Germaine Richier, una Barbara Hepworth, una Louise Bourgeois, i unes quantes més, però majoritàriament pertanyen al segle XX. I si anem enrere, d’una Camille Claudel, lamentablement se n’ha acabat parlant més per qüestions “del cor”, alienes al seu talent, i casos com el d’Elizabeth Ney, que vaig “descobrir” fa anys en un viatge a Texas -una alemanya americanitzada que entre altres coses situà estàtues de pròcers el Capitoli d’Austin i hi té un museu monogràfic-, no deixen de ser una excepció. 

En la tradició catalana les escultores solen ser tendres i menors: Margarida Sans-Jordi, Maria Llimona o Luisa Granero han tingut renom, però s’han mantingut sempre lluny de la primera línia. Altres, tot i tenir una personalitat forta, no aconseguiren fer-se un nom al carrer, com passa amb Marifé Tey, a qui els pocs que han parlat d’ella li han retret un pecat original polític, ben cert però que no l’hauria d’inhabilitar com a creadora. 

Patrícia Riveras és un cas a part, i per això ho paga car. De moment ja ha hagut d’emigrar a Mallorca, tanmateix un paradís, on ha trobat un món més autèntic, i un entorn més acollidor. La seva obra és molt forta, filla de la passió més que de la simple traça. Passió per la vida i passió per l’escultura. Sembla que Patrícia Riveras si no pot abocar passió en les coses no s’hi posa. 

De fet tanmateix ella s’apassiona només per certa escultura, tampoc per tota: no té res de corporativista; i pels escultors té les seves filies i les seves fòbies. Li agrada l’escultura turmentosa. Quan no saps d’ella és que passa una febre creativa, de la que de segur en sortiran obres de veritat. Mai no és vulgar. No se si anem tan sobrats d’artistes de debò com ella per passar pel seu costat sense fixar-nos amb atenció en el que fan.

Però sempre he cregut que en aquest casos les presentacions escrites no valen per gaire, perquè l’art parla un altre llenguatge, el seu, que és plàstic i no verbal, i que en definitiva és el que comunica les coses que ha de comunicar l’escultura. Tot el que s’hi expressi amb paraules és tan sols una aproximació. O un convencionalisme.

Francesc Fontbona
Doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona  
Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona 
Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans
Soci honorari de The Hispanic Society of America de New York 

_________________________

21 espai cultural sa nostra | celler

divendres 3 d’agost de 18 a 01h