Arxius

sara navarro

swallow

Sovint diuen que  d’una experiència traumàtica viscuda durant la infantesa sempre en queda  quelcom al nostre subconscient. 

Sara Navarro evoca els seus fantasmes en una instal·lació audiovisual on una sèrie d’individus, aïllats baix l’aigua, s’ofeguen lentament i indueixen a l’espectador a reflexionar sobre la dualitat de sensacions entre la calma i la tensió.

Utilitzant les noves tecnologies com a mitjans d’expressió, Navarro, no fa sinó posar més èmfasi en l’aïllament actual que sofrim, per voluntat pròpia, gràcies a aquestes eines del segle XXI. 

La no-violència és un concepte clau en aquesta peça, contemplem una asfixia tractada de forma sublim , quasi bella, de la qual l’espectador se’n sent immediatament partícip.

Maria Nicolau

_________________________

Tots hem parlat alguna vegada amb amics o família, de la bellesa que desprèn l’època de la nostra infància. Tots ens hem plantejat en algun moment de les nostres vides tornar a ser nens. L’eterna joventut, la innocència, la despreocupació… Encara que clar, la vida és dura per a tots en ocasions i ni de petits ens lliurem de passar alguna mala estona. És en aquest punt de la conversa peterpànea quan apareix la meva ment apocalíptica i diu ‘tornar a ser nen significa també haver de tornar a passar per tot el ja viscut…’ I ja se’m lleven les ganes de ser-ho, d’innocències, de jocs de poal i pala a la platja, nu i empastifat per la teva mare en protecció 50. 

Els mals moments de la infància es graven a foc en la nostra ment i ens condicionen per a tota la vida. Pots acudir a psiquiatres, hipnotitzadors, xamans, però estan aquí, reprimits per orfidals o no, estan aquí i ens acompanyaran sempre en la nostra forma d’actuar i de viure. La veritat és que sona aterridor però, si ho pensem bé, és cert. En veritat la nostra ment no fa més que recopilar i aprendre del viscut. Sí, he dit aprendre del viscut. Aprendre a seques és alguna cosa que ens costa més, som humans i al final cometem els mateixos errors (alguns ens passem la vida cometent els mateixos una vegada i una altra…)

Doncs bé, la nostra identitat es forja en aquests anys i els traumes infantils, per tant, generaran una part important de la nostra personalitat adulta, de la nostra forma de veure la vida i actuar. 

Sara Navarro ens posa l’accent en la seva obra Swallow sobre aquest tema. En ella parla del trauma que li va generar un accident que va tenir quan era petita en una piscina en la qual a punt va estar d’ofegar-se. Ens submergeix en els seus pensaments profunds, els seus somnis (o malsons), perquè comprenguem què se sent en aquest estat i en aquesta situació. Swallow és una videoinstalació fosca, calmada, gairebé inerta si no fós per les gotes que ressonen al voltant dels personatges submergits en aigua que apareixen en les pantalles de televisió. És com si, per un moment, ens introduíssim en la ment de l’artista. En la seva al·lucinació interna. 

Els personatges apareixen assossegats, immersos en una pau que em desconcerta. Semblen viure el moment després de la lluita del cos per buscar oxigen per respirar en l’aigua. Aquest moment en el qual el cos es relaxa i es rendeix, intentant buscar una connexió amb el mitjà aquàtic. Sara explica en les seves investigacions per realitzar Swallow, que gens té a veure la forma d’ofegar-se pelicul·lera que veiem al cinema amb la realitat. Tot és molt més tranquil, sense esquitxades, sense drames. Per això, pels quals no hem tingut aquesta classe d’experiència propera a la mort ens és una miqueta difícil comprendre aquest assossec. Ja he dit que a mi m’inquieta, ja que no és com un s’imagina en realitat aquest moment. 

Les gotes que escoltem dins d’aquesta onírica instal·lació també generen una sensació estranya en l’ambient. Els ofegats ens atrapen, ens retenen. Però aquestes gotes ens mostren una sortida, un punt d’inflexió en un moment de veritable angoixa. Hi ha una sortida, podem salvar-nos. 

Swallow ens parla d’un trauma infantil. Un trauma del que Sara Navarro va escapar físicament, encara que la seva ment ho invoqui en somni i li faci recordar-ho tota la seva vida. Perquè això pretenen els nostres maleïts traumes: que mai ens oblidem d’ells. 

Marcos Sáez

_________________________

02 ca sa mestra majora

divendres 3 d’agost de 18 a 00h